JACIMENTS AMB GRAVATS RUPESTRES DEL SÀHARA OCCIDENTAL

Jordi Ungé, Carles Serra, Narcís Soler, Joaquim Soler i Joan Escolà.*

Les primeres referències a jaciments arqueològics del Sàhara Occidental daten d'inicis del segle XX i ens informen de les importantíssimes acumulacions prehistòriques de petxines que es troben al llarg de la costa sahrauí (Font i Sagué, 1902) o de l'existència de gravats prehistòrics (Asensio, 1930; Monod, 1938). A començaments dels anys 40 s'organitzen veritables expedicions científiques pluridisciplinars que prospecten algunes zones, sobretot les més pròximes a la costa. D'aquesta etapa són els treballs de J. Martínez Santa-Olalla (1941a, b, 1944), E. Hernández Pacheco et alii (1949), E. Morales Agacino (1944), B. Sáez Martín (1944), M. Almagro Basch (1944, 1946) i J. Mateu (1945, 1948). Aquests treballs, però, són de caràcter prospectiu, poc aprofundits i solen publicar només algun calc i les troballes en superfície de la indústria lítica que van recollir. Amb tot, d'entre els que hem citat, destaquen els treballs dels arqueòlegs Almagro i Santa-Olalla i els d'Hernández Pacheco en l'àmbit de la geologia.

Per diversos motius, aquestes expedicions científiques no van tenir continuïtat. Així, no tenim notícia de més recerques arqueològiques al Sàhara Occidental fins a inicis dels anys 70, quan un equip de la Universidad de la Laguna (illes Canàries) va realitzar una sèrie de viatges amb l'objectiu de documentar jaciments arqueològics d'interès. Aquest equip penetrà cap a l'interior del territori i arribà fins al uadi Lawaj-el-Tel·li, on hi ha un important jaciment de gravats rupestres que avui en dia és estudiat per l'equip de la Universitat de Girona. Les publicacions dels investigadors de la Universidad de la Laguna ens informen de troballes d'art rupestre, de monuments funeraris preislàmics i de jaciments arqueològics en superfície (Pellicer & Acosta, 1972, Pellicer et alii 1973). En aquestes dates també trobem notícies sobre art rupestre del Sàhara Occidental incorporades a algun treball dedicat a l'art rupestre i la prehistòria mauritana. Aquest és el cas de Milburn (1973), que fa referència a jaciments del Sàhara Occidental que estem estudiant en l'actualitat. Un dels darrers estudis sobre l'art rupestre de Sàhara Occidental és la tesi doctoral del R. Balbín (1975), que recull tots els jaciments amb gravats del país. Malauradament el resum de la tesi que es va publicar no conté cap calc. Finalment, un equip austríac encapçalat per Nowak, va prospeccionar i estudiar diversos jaciments amb gravats i pintures del sud del país, que estan recollits en la seva interessant bibliografia (Nowak, 1971, 1974, 1976, Nowak et alii 1975). Amb posterioritat a aquestes dates no hi ha cap més notícia sobre art rupestre al Sàhara Occidental fins als anys 90.

L'esclat de la guerra entre el Front Polisario, el Marroc i Mauritània va impedir qualsevol mena de treball en el territori i no és fins a mitjans dels 90 que, amb una situació d'alto el foc i una relativa estabilitat en la zona, la Universitat de Girona comença a realitzar tot un seguit d'expedicions científiques amb l'objectiu de catalogar i estudiar els jaciments amb art rupestre dels territoris controlats pel Frente Polisario. Des del 1995 la Universitat de Girona té signat un conveni de cooperació amb el Ministeri de Cultura de la RASD (República Àrab Sahrauí Democràtica, govern sahrauí a l'exili). Arran d'aquesta col·laboració, el 1995 es va realitzar la primera expedició als territoris del Sàhara Occidental controlats pel Front Polisario amb l'objectiu de recollir dades sobre jaciments arqueològics. Aquesta primera expedició, de caràcter prospectiu, va servir per orientar els treballs de la Universitat de Girona en dues direccions: en primer lloc, cap a la creació del Museu Nacional del Poble Sahrauí; i en segon lloc, cap a la identificació i catalogació del patrimoni arqueològic del Sàhara Occidental i i l'estudi sistemàtic dels jaciments d'art rupestre més importants. En l'actualitat el Museu Nacional del Poble Sahrauí es troba instal·lat als camps de refugiats de Tindouf (al campament anomenat 27 de febrero) i en les seves quatre seccions presenta els aspectes més rellevants del medi, la prehistòria, la història i la cultura tradicional del poble sahrauí. La segona línia de treball, la identificació i catalogació de les restes arqueològiques, amb especial èmfasi als jaciments amb art rupestre (tant de gravats com de pintures), continua en marxa i segueix oferint resultats amb la descoberta i documentació de nous jaciments i l'estudi dels que ja eren coneguts. Enguany l'equip de la Universitat de Girona ha realitzat la vuitena expedició al Sàhara Occidental. Fins avui, l'equip ha iniciat l'estudi sistemàtic de cinc jaciments: Rekeiz i uadi Kenta (amb pintura) i Leyuad, Sluguilla Lawaj i Glugzeimat (amb gravats). Durant l'última campanya l'equip ha recorregut tot el territori controlat pel Front Polisario, recollint a cada regió militar noves informacions sobre indrets amb art. Aquest treball, desenvolupat també en anteriors expedicions, ens ha permès conèixer nous jaciments d'art rupestre que eren coneguts per alguns sahrauís però que encara no estaven documentats en la literatura científica. Alguns d'aquests nous jaciments de gravats que hem prospectat però que encara no hem pogut estudiar sistemàticament són els de Gleb Dan Dan, i Dirt. Tot seguit farem una breu descripció dels set jaciments de gravats sobre els quals ha treballat l'equip de la Universitat de Girona.

BLUGZEIMAT

Es tracta d'un jaciment inèdit amb gravats a l'aire lliure que coneixem des del 1996. A les primeres publicacións (Soler et alii, 1999a, 1999b, 2001) li donàrem el nom de Gleb Terzug, però ara sabem que aquest només era aproximat ja que Gleb Terzuz és una muntanya situada 10 km al sud del lloc on hi ha els gravats. El jaciment de Blugzeimat rep el nom de dos petits turons localitzats a uns 30 km al nord de Mijic, enmig de la gran plana del Tiris. Al peu d'aquests turons, entre la sorra, hi afloren lloses de marbre de petites dimensions. Aquestes lloses, disposades horitzontalment i molt polides per l'erosió eòlica, han esdevingut excel·lents suports pels gravats. Aquests han estat realitzats amb la tècnica del piquetejat directe. Els traços gravats són gruixuts (10 - 15mm) i poc profunds (2 - 4mm), i es poden realitzar fàcilment si es colpeja la superfície amb un percussor lleugerament apuntat del mateix marbre o d'una roca més dura. L'erosió eòlica ha esborrat els punts de percussió característics dels gravats piquetejats en algunes zones dels solcs, donant la sensació que el gravat és fet amb un traç polit. Just en aquestes zones més llises és on la pàtina té el mateix color que la superfície de la roca, mentre que la pàtina més comuna és lleugerament més clara. A Blugzeimat hi hem documentat un centenar de lloses gravades, que estan escampades per una superfície aproximada de 3 ha.

Els gravats es troben al peu dels turons i sempre damunt de les lloses disposades horitzontalment. Encara que als turons hi ha afloraments de marbre en disposició vertical, no hi hem trobat cap gravat. Al vessant sud podem distingir dos sectors separats per una duna. D'aquests dos sectors, el més oriental és el que ofereix més gravats i de millor qualitat, tant per la complexitat de les figures que s'hi representen com pel seu estat de conservació. El sector occidental conté gravats més eolitzats i de vegades només se'n conserven simples traces. Les prospeccions que hem realitzat al vessant nord dels turons ens han permès localitzar dues lloses gravades. Els gravats de Blugzeimat es poden representar fauna, antropomorfs i altres imatges de sentit difícil de desxifrar. Entre aquestes últimes hi ha signes no figuratius o imatges molt esquematitzades. Amb tot, les figures més abundants són les que representen animals i, entre aquestes destaquen les representacions de bòvids, girafes i rinoceronts. Podem parlar d'una certa diversitat estilística en les representacions d'animals. Comprenen figures relativament naturalistes al costat de figures completament esquemàtiques i d'altres que semblen formades per motius geomètrics. Totes les figures estan representades de perfil, predominantment de perfil absolut, si bé també s'hi troben animals representats amb totes quatre extremitats i, excepte en uns pocs casos, no sembla que composin escenes. Pel que fa als antropomorfs, al jaciment en podem identificar amb claredat tres. Altres figures més erosionades o de traç menys definit també també ho podrien ser, però ara per ara cal considerar-les dubtoses.

Els tres antropomorfs clarament identificables estan realitzats amb un traç simple i esquemàtic. Dos d'ells duen instruments a les mans: el primer un arc amb una fletxa (fig. 2), i el segon un possible escut en una mà i un estri allargat en l'altra (fig. 3). L'arquer pertany a una de les poques escenes identificables com a tals, perquè el quadrúpede que jau de panxa enlaire als seus peus sembla tenir una fletxa clavada al cos, com si es tractés de la seva víctima. Finalment entre les representacions no naturalistes de Blugzeimat podem destacar tres motius característics: els òvals, els segells i unes figures de cap gros. Els òvals són representacions simples formades per una única línia. Un d'aquests òvals apareix en una roca profusament gravada, just sobre el dors d'un quadrúpede (fig. 3). Altres gravats també presenten formes circulars o ovalades però a més contenen línies i punts al seu interior. De forma provisional, hem qualificat aquestes representacions com a "segells" (fig.4), si bé cal desvincular aquesta denominació de qualsevol proposta sobre el seu significat. Un tercer motiu són les figures allargades amb tres terminacions a cadascun dels extrems (fig.5a)(fig.5b). Representacions d'aquest tipus són comunes en l'art de molts pobles africans actuals, així com entre els habitants de Sàhara. Aquests pobles els atribueixen significats diversos: de vegades són rèptils esquematitzats, altres vegades antropomorfs amb atributs masculins.

LEYUAD

Localitzat a uns 50 km al nord de Duguech, Leyuad és un massís granític que aflora per damunt de la immensa plana del Tiris. El massís està format per grans turons de granit amb formes arrodonides que en alguns casos superen els 200 m d'alçada. A l'abric d'aquests turons s'hi troba un conjunt de jaciments arqueològics i rupestres, coneguts d'antic (Jordà, 1955; Pellicer et alii, 1973; Nowak et alii. 1975; Almagro, 1946). El jaciment principal és un gran abric que reb el nom de Cueva del Diablo. Aquest abric, ubicat a mitja alçada en un turó, amida uns 80 m d'ample, 30 d'alt i 15 de profunditat, i s'alça sobre una gran plana encerclada d'altres elevacions. El sòl de l'interior de l'abric presenta molins excavats a la roca i gravats de petites dimensions (en algun cas el gravat ha estat realitzat a l'interior d'un molí). A les parets d'aquesta cavitat hi ha una gran quantitat de gravats i alguna pintura. Les figures representades en aquests gravats són quadrúpedes, antropomorfs, genets muntant animals, peus humans, línies en ziga-zaga i representacions esquemàtiques difícils d'interpretar. Fins ara les figures més espectaculars de la Cueva del Diablo eren les figures humanes gravades en baix relleu, de mida natural o lleugerament més petites, que ocupen l'extrem esquerre de l'abric. Tots aquests gravats ja eren coneguts. Nosaltres hi ham descobert més antropomorfs a l'extrem esquerre de l'abric i altres de nous a l'extrem dret. Aquests antropomorfs són de característiques similars als que ja es coneixien, si bé són més difícils de veure a causa de l'erosió de les parets.

El nostre equip també ha realitzat dues descobertes més de gran interès. D'una banda nous i abundants gravats tot al llarg de la paret del fons de l'abric. En la seva majoria es tracta de quadrúpedes de dimensions considerables (de 40 a 50 cm) així com algun petit antropomorf (dues figures femenines). I en segon lloc, al centre de la cova, tres grans gravats d'uns 2 m d'alçada i aproximadament 1 m d'ample. Aquests gravats, composats per motius geomètrics i esquemàtics que omplen el que podríem descriure com tres arcs ogívals, estan disposats l'un al costat de l'altre. El gravat de més a l'esquerra és de dimensions una mica més grans que els altres dos i conté motius que depassen els seus límits (unes línies paral·leles i sinuoses). L'aspecte d'aquests tres arcs fa pensar en formes pròpies de l'art africà. El fet, però, que aquests gravats recentment descoberts només siguin visibles de nit i amb llum artificial dificulten la seva reproducció gràfica i el seu posterior estudi i interpretació. També al massís de Leyuad, al lloc que Novak va identificar com a Leyuad station 2 (Novak et alii 1975) i Pellicer com a Leyuad 2 (Pellicer et alli 1973) (en uns grans blocs granítics molt propers a la Cueva del Diablo), s'hi troben alguns gravats piquetejats i amb traços de pintura roja. A altres abrics de Leyuad s'hi han trobat pintures, així com algun altre molí excavat a la roca. Fem referència a aquestes pintures a l'article que en aquest mateix volum dediquem a la pintura rupestre del Sàhara Occidental.

SLUGUILLA LAWAJ

Anomenem Sluguilla Lawaj al jaciment de gravats a l'aire lliure localitzat a la riba dreta del uadi Lawaj-el-Tel·li. Les veritables dimensions d'aquest jaciment no van ser descobertes pels primers investigadors que en publicaren alguns calcs. M. Pellicer i P. Acosta (1972) presenten alguns gravats del voltant de la tomba islàmica de Sidi Mulud, sector que nosaltres coneixem, però que encara no hem documentat exhaustivament. Milburn (1973) publicà algunes lloses aleatòries dels nostres sectors F, G i H, els més propers a la pista de Tindouf a Bir-Lehlu, però amb el nom erroni de Ras Lentareg, una zona que es localitza uns quants quilòmetres al sud-est, ja dins Mauritània. Finalment, el 1997 F. Soleihavoup (1997) donà la notícia del descobriment de diversos gravats gràcies a unes fotografies que un sergent dels cascs blaus de l'ONU va realitzar en saber que membres de la Universitat de Girona estàvem estudiant aquest indret. Els calcs que es publiquen són incomplets degut a la perspectiva incorrecta de les fotografies. L'autor no ha visitat mai el jaciment, i molt menys en coneix les dimensions reals. El uadi Lawaj-el-Tel·li transcorre d'oest a est, paral·lel al uadi Ben Amera, situat al nord d'aquest. Ambdos desemboquen a la shebkha-e-Am, ja en territori maurità. Al sud d'aquests, i també paral·lels, hi ha els uadis Lemmulil·lihlen, Sluguiat i Um Chemel Hamra. Tots conformen una zona endorreica producte de l'erosió de la crosta desèrtica de la hamada, on afloren roques d'època devònica i del silúric. A la riba dreta del Lawaj-el-tel·li les lloses que fan de suport per als gravats daten del devònic (quarsites sedimentàries extraordinàriament dures i díficils de gravar).

El jaciment s'extén en una franja d'1 km d'amplada, com a mínim al llarg de 35 km per la riba dreta del uadi. Segurament és més extens però encara no hem prospeccionat més enllà. El paisatge és suaument ondulat degut al fet que multitud de petits fadras i slugulles han erosionat la lleugera elevació on hi ha les lloses gravades. Hem aprofitat aquests accidents naturals per subdividir el jaciment en sectors i fer més còmode l'estudi i la situació de les lloses documentades. El sòl del jaciment té l'aspecte d'un mosaic de pedres negroses que suren sobre l'argila groguenca que hi ha sota seu . Aquesta relativa monotonia paisatgística és trencada per algun túmul preislàmic, per les lloses quarsítiques (gravades o no) i per alguna resta d'indústria lítica. Les lloses gravades es localitzen totes en les elevacions que hi ha a la riba dreta del uadi i només en alguns casos n'hem trobat dins del curs dels fadra o sluguilles. No en coneixem cap dins la llera del Lawaj. Les mides de les lloses són molt variables però en cap cas superen els 4 m. de llargada (la mida més habitual és entre 50 i 120 cm.). Es troben sempre en posició horitzontal o lleugerament inclinades. Es troben restes d'indústria lítica que corresponen a diferents etapes de la prehistòria sahariana. El tret més característic d'aquesta indústria és que presenta un acusat desgast producte de l'intensa erosió d'aquestes contrades, més manifesta en la indústria lítica més antiga. També coneixem algun petit fragment de ceràmica molt castigat per l'erosió eòlica.

En conjunt el jaciment de Sluguilla Lawaj presenta un estil molt homogeni, que es pot incloure dins l'escola de Tazina. Tots els gravats que presentem aquí segurament pertanyen a una mateixa època, exceptuant una inscripció en alfabet àrab i la roca F13 (fig.6) on la tècnica emprada fa dubtar que sigui atribuïble a la mateixa època que la resta. Actualment hem documentat sistemàticament 24 sectors (de la A fins la X) que cobreixen més de 17 km. En total tenim ben documentades 471 lloses, que contenen més de 1.000 figures gravades. Això ens permet considerar aquest jaciment com el màxim exponent d'aquest estil Tazina. És difícil de conèixer amb precisió la tècnica amb què han estat realitzats els gravats, que es caracteritzen per un traç incís de d'amplada i profunditat importants. L'amplada oscil·la entre els 3 i els 10 mm mentre que la profunditat va des de 1 mm fins als 10. La secció del traç te sempre forma d'U. Alguns investigadors que han estudiat els gravats d'altres jaciments de la mateixa escola i d'un aspecte físic semblant, com són els del uadi Djerat, els del Fezzan i sobretot els del sud oranès (Lhote, 1970, 1975) consideren que han estat realitzats primer amb un piquetejat previ i seguidament amb un intens poliment de la superfície del traç. A Sluguilla no hi a cap evidència d'un piquetejat previ, ni al voltant del solc, ni en el seu interior. Una posible explicació d'aquesta diferència és l'extraordinària duresa de la quarsita sedimentària que s'utilitza de suport per a les representacions mentre que a la resta de jaciments que acabem de citar els suports són roques sorrenques i gresos, més toves i fàcils de gravar. Això ens permet suposar que la quantitat de temps necessari per a fer una figura gravada a Sluguilla era molt superior que no pas als altres indrets.

Pel que fa als motius representats , hem de dir que el 79% correspon a zoomorfs, el 8'7% a signes, el 2'6% a antropomorfs i el 9'3% a traços i figures indeterminables. Els zoomorfs, el grup més representat, suma un total de 180 figures. Hi ha bòvids (84 figures), rinoceronts (19), aus (17), girafes (15), carnívors (10), elefants (6) i èquids (4). Dins la família dels bòvids podem distingir gaseles (12), òrixs (8), alcèfals (4), antílops sable (3), redunques (3), gerenuks (3), àddaxs (2), búfals antics (Pelorovis antiquus, 2), eland comú (1), antílop Cob (1) i finalment càprids (3) i altres antílops indeterminables i (20) bòvids indeterminables (22). Entre les aus podem distingir entre els estruços (11), els ciconiiformes (3), els galliformes (2) i una figura indeterminable. També hi ha 12 girafes i 3 figures amb característiques que no ens permeten diferenciar si són girafes o gerenuks. Entre els carnívors podem diferenciar els felins (7), un cànid, i dos carnívors més indeterminables. D'antropomorfs n'hem comptat 6. Finalment, dels signes en fem quatre categories zèppelins (16), boomerangs (2), òvals (1) i indeterminables (1).

Les figures en forma de zèppelin (fig7) es troben repartides per l'art rupesdre de tot el Sàhara i són especialment abundants a la zona occidental, sobretot al sud del Marroc i al Sàhara Occidental. Al Sàhara central trobem el uadi Djerat i el massís de l'Hoggar central com a principals nuclis. A les regions del Fezzan, el Djado, el Tibesti i l'Aïr la seva presència és menor. A l'Atlas Saharià només n'hi ha dos exemples. Al Marroc en tenim en el curs superior del uadi Draa, a Tazzarine. També n'hi ha a la regió a l'est de Zagora, a Aït Ouazik, i a Ouaouglout, tots ells jaciments d'estil tazinià. També del mateix estil, però un xic més allunyats d'aquest nucli, tenim els jaciments de Ikhf n'Iraoun, Hassi Tafenna i el de Foum Takkat. Al Sàhara Occidental destaquen els jaciments situats a la conca del Saguia el Hamra com Aasli Bukerch, Amgala, uadi Miran, uadi Sfa, i Pozo Mecaïteb. Acabem de veure com també aquest signe és molt abundant a Sluguilla Lawaj. Pel que fa a les hipòtesis interpretatives sobre aquestes figures, n'hi ha de molt diverses i dispars. Les primeres hipòtesis les definien com a curioses representacions de fulles o plantes, fins i tot amb la possibilitat que algunes d'elles representessin a peixos (Masy 1998). Al 1971 Simoneau publica que són trampes, idea que és represa per Leclant i Huard al 1973. M. Pellicer i P. Acosta (1972) creuen estar davant de bòvids representats amb perspectiva cenital, concretament en el cas dels gravats de Sidi Mulud. Lhote (1975) al classificar les del uadi Djerat parla únicament de motius en forma de carbassa suspesa, fins i tot creu que poden ser contorns de sandàlies. Le Quellec (1993) interpreta aquestes figures com a trampes (nasses) des d'un punt de vista purament morfològic perquè segons l'autor es tracta d'algun tipus de xarxes, segurament per caçar. Ph. Masy (1998) accepta de manera general que es pugui tractar de trampes en forma de xarxa però apunta l'interès d'aquestes figures com a indicador cultural en tant que es repeteixen de forma semblant sobre una gran àrea geogràfica del Sàhara. En aquest sentit, creu que és un signe amb una simbologia que va més enllà de la propia trampa, però que sen's escapa el seu sentit original. També apunta que sovint s'associen a animals salvatges, com de la mateixa manera poden trobar-se aïllats o associats a altres zèppelins.

Finalment hi ha la hipòtesis de R. Wolff que defensa que es tracta de trampes i fins i tot descriu com podrien funcionar encara que l'autor no aporta cap testimoni etnogràfic (Wolff 1997, 1999). El més interessant d'aquests treball és la sistematització de les diferents representacions i el recull que suposen de totes les figures de zèppelins publicades. En la nostra opinió la varietat de zèppelins és tan gran que difícilment tots ells poden respondre a un mateix model ideal. Tots els zèppelins que hi ha representats en l'art rupestre saharià són figures identificables amb relativa facilitat però un estudi més minuciós permet adonar-se que alhora existeixen característiques particulars de cada zona de gravats. Per exemple al uadi Djerat són zèppelins "oculats", al sud del Marroc presenten sovint multitud de traços que confonen la figura original i n'hi ha exemples amb l'eix longitudinal representat i d'altres amb el seu interior reticulat. Per això creiem que els zèppelins podrien ser un bon indicador cultural a nivell saharià, d'una manera semblant a la que els búfals antics ho són per a l'escola bubalina naturalista.

DIRT

Aquest és un jaciment on la majoria dels gravats són semblants als de Sluguilla Lawaj però on també n'hi ha d'estil diferent. Pel que coneixem, es de menor extensió que el d'Sluguilla però en canvi, aquest jaciment és inèdit. A Dirt, dins de la mateixa conca fluvial i sobre el mateix tipus de suport, es poden diferenciar dues concentracions de gravats separades per uns 10 km. La primera, Dirt I, es localitza uns 30 km al nord de Rkeiz , en un indret pròxim al mur marroquí, fet que dificulta el seu estudi i prospecció. Està situat als peus d'una serralada anomenada Dalaat Erni, de materials gresosos d'època devònica, molt més tous i fàcils de gravar que no les quarcítes de Sluguilla Lawaj. Als seus peus transcorre l'uadi Erni, un afluent per l'esquerra del Saguia-el-Hamra, el gran riu del nord del Sàhara Occidental que desemboca al Atlàntic.

A Dirt1 hi hem reconegut dos estils molt diferents i distants cronològicament. El més antic correspon a l'escola de Tazina, amb una tècnica molt semblant a la dels gravats de Sluguilla, però en aquest cas els gravats es localitzen en posició vertical en els laterals dels afloraments de gres i en fragments d'altres blocs caiguts. D'aquest estil només hi hem trobat 5 figures: un carnívor amb el cos ratllat situat sobre un bòvid amb les banyes corvades cap endavant; un elefant molt perdut, situat sobre un bloc fragmentat de la cornisa; i dos antílops difícils d'identificar perquè el seu solc està molt erosionat. Els solcs tenen una secció en forma d'U i la mateixa pàtina que la superfície de la roca (marró fosc). Excepte el carnívor i el bòvid la resta de figures estan molt erosionades L'altre estil el conformen algunes figures piquetejades, símbols geomètrics i inscripcions tifinagh. Tots aquests gravats només es troben a la superfície de la plataforma gresosa, mai en els laterals. La seva pàtina és molt més clara i contrasta amb la superfície de color negre de la roca. Les figures geomètriques i les inscripcions estan fetes amb traços incisos, amb una secció en forma de V.

Dirt II està localitzat a uns 10 km direcció sud sud-est, en un afluent del uadi Erni de poca entitat. En aquest cas hi distingim tres èpoques i estils: les mateixes que a Dirt I, més alguna inscripció en àrab. Aquí els suports són blocs aïllats en posició horitzontal. L'escola de Tazina hi és representada amb 4 figures: un magnífic estruç amb les dues extremitats ben marcades i que ens mostren l'animal en cursa; un elefant al qual se li sobreposen motius geomètrics més moderns; i un parell de bòvids amb un traç al coll que fa pensar en un collar (no hi ha cap peduncle penjant). Tots aquests tenen una pàtina fosca, igual que la crosta negrosa que cobreix la superfície de les lloses. La secció dels solcs també és en forma d'U. L'etapa més moderna presenta signes geomètrics comparables als de Dirt I, i agrupacions de punts piquetejats aparentment sense cap forma. Aquests tenen una pàtina marró clar que contrasta amb la superfície negra. Finalment trobem una inscripció en àrab i possiblement un cos d'estruç que no està complet i que ha estat realitzat amb un piquetejat indirecte molt regular (obtingut segurament amb una punta de metall: d'una navalla, una clau...). La pàtina és més clara que la dels motius geomètrics, el solc té un aspecte més fresc i no ha estat afectat per l'erosió. Per això considerem que són les figures més recents.

GLEB DAN DAN

Aques jaciment també és inèdit ja que va ser descobert durant campanya del 2001. Es tracta un jaciment de gravats piquetejats d'època prehistòrica. El conjunt es situa en un aflorament de roques negres extraordinàriament dures, paral·lel a la serralada de Igasren i la muntanya de Gleb Dan Dan, a la zona sud-occidental de l'extensa plana del Tiris. A Gleb Dan Dan hi coneixem una cinquantena de figures, que representen fauna, antropomorfs i signes geomètrics de vegades molt complexes, amb un estil esquemàtic i sense gaires detalls. Els gravats són piquetejats, però penetren molt poc en els suports rocosos perquè són molt durs. Aquest és el jaciment de gravats prehistòrics més meridional que coneixem al Sàhara Occidental.

CONSIDERACIONS FINALS

Hem vist la riquesa i la varietat dels gravats rupestres del Sàhara Occidental, una riquesa i una varietat que amb tota probabilitat creixerà a mesura que s'intensifiquin les recerques arqueològiques sobre aquest territori. Ara per ara, els nostres objectius són situar-los cronològicament, caracteritzar-los tècnicament i estilísticament i classificar-ne els motius. Pel que fa a la seva cronologia, a hores d'ara no disposem de dades suficients com per presentar una proposta de datació. No obstant sí que hem detectat una certa unitat pel que fa al suport, a la tècnica i als motius entre els jaciments de gravats del nord del país (Sluguilla, Dirt i els descoberts amb anterioritat als nostres treballs). Els jaciments de la meitat sud del país, en canvi, no presenten aquesta semblança i són més particulars. Hi domina la tècnica del piquetejat i els motius són molt més diversos. Podem destacar motius que només es troben en alguns dels jaciments. Aquest és el cas dels "zeppelins", relativament abundants al jaciment de Sluguilla Lawaj. O el de les figures amb tres terminacions a cadascun dels seus extrems i els "segells" que només es troben a Blugzeimat. També els sorprenents gravats que el nostre equip ha descobert a Leyuad, ben diferents de qualsevol altre gravat trobat mai al Sàhara. L'estudi de cada nou jaciment comporta veriables sorpreses i descobertes i val a dir que aquest fet és, possiblement, el que fa que l'estudi dels gravats i en general de l'art rupestre del Sàhara Occidental segueixi essent, a començaments del segle XXI, una empresa apassionant.

BIBLIOGRAFIA

ALMAGRO BASCH, M., 1944. El arte prehistorico del Sáhara Español, Ampúrias. Barcelona, vol. VI, pp. 273-284.

ALMAGRO BASCH, M., 1946. Prehistoria del norte de África y del Sáhara Español. Barcelona, Consejo Superior de Investigaciones Científicas, Instituto de Estudios Africanos, 302 p.

ASENSIO, J., 1930. Note présentée au congrés au nom de la délégation du gouvernement espagnol, Hespéris, 11, pp. 17-33.

BALBIN BEHRMANN, R. de; 1975. Contribución al estudio del arte rupestre del Sahara Español. Resum de la Tesi Doctoral. Madrid, 37 p.

FONT i SAGUÉ, N., 1902. Los kiokenmodingos del Rio de Oro (Sáhara español), Boletín de la Sociedad de Historia Natural, II, Madrid, pp. 305-309.

HERNÁNDEZ PACHECO, E.; et alii 1949. Sáhara español. Estudio geológico, geográfico y botánico. Instituto de Estudios Africanos, CSIC, Madrid, 802 pp.

JORDÀ, F., 1955. Los problemas de la investigación prehistórica en el Sáhara español, Archivo del Instituto de Estudios Africonos, VII, 33, Madrid, pp. 82-97.

LE QUELLEC, J. L., 1993. Symbolisme et art rupestre au Sahara. Éditions l'Harmattan, Paris, 638 pp.

LECLANT, J. & HUARD, P., 1973. La culture des chasseurs du Nil et du Sahara. Mémoires du Centre de Recherches Antrophologiques, Préhistoriques et Etnographiques, Alger, 563 pp.

LHOTE, H., 1970. Les gravures rupestres du sud-oranais. Centre national de la recherche scientifique, París, 209 pp.

LHOTE, H., 1975. Les gravures rupestres de l'oued Djerat (Tassili-n-Ajjer). Memoires du centre de recherches anthropologiques prehistoriques et ethnographiques XXV. Alger, Societe nationale d'edition et de difusion, 830 p.

MARTÍNEZ SANTA-OLALLA, J., 1941a. Los primeros grabados rupestres del Sahara Español. Atlantis. Actas y memorias de la Sociedad Española de Antropologia, Etnografía y Prehistoria, vol. XVI, I - II, pp. 163-167, 2 fig.

MARTÍNEZ SANTA-OLALLA, J., 1941b. Sobre las huellas del Sahara prehistórico antes de que fuera desierto, Revista Geográfica Española, 10, Madrid, 9 pp. 6 figs.

MARTÍNEZ SANTA-OLALLA, J., 1944. Grabados e inscripciones rupestres de la alta Seguia el Hamra, en el Sàhara Español. Atlantis Actas y Memorias de la Sociedad Española de Antropología, Etnografía y Prehistoria. Madrid, vol. XIX, 137-151 pp.

MASY, Ph. 1998. Remarques et questions sur quelques aspects des gravures rupestres du sud marrocain. Les "nasses", Bulletin de l'Association des Amis de l'Art Rupestre Saharien, 4, pp. 17-28

MATEU, J., 1945. Nuevas aportaciones al conocimiento del arte rupestre del Sáhara Español, Ampúrias, VII-VIII, Barcelona, 49-67 pp. +XVI làm.

MATEU, J., 1948. Gravados rupestres de los alrededores de Smara (Sáhara Español), Ampúrias, IX - X, Barcelona, 301-317 pp.

MILBURN, M., 1973. Sur quelques gravures du Sahra espagnol. La station rupestre de Ras Lentareg, Anuario de Estudios Atlánticos, 19, 197-206 pp.

MONOD, Th. 1938. Gravures, peintures et inscriptions rupestres. Contributions a l'étude du Sahara Occidental. Publications du Comité d'Études Historiques et Scienfiques de l'Afrique Occidental Française, fasc. 1, serie A, núm. 7, Paris, 156 pp., 100.

MORALES AGACINO, E., 1944. Gravados e inscripciones rupestres de la alta Seguia El Hamra, en el Sahara Español, Atlantis. Actas y memorias de la Sociedad Española de Antropología, Etnología y Prehistoria, XIX, 1-4, Madrid, 137-151 pp.

MUZZOLINI, A., 1995. Les images rupestres du Sahara. Toulouse, 447 pp.

NOWAK, H., 1971. Steinsetzungen im südlichen Rio de Oro, spanische Sahara, Almogaren, 2, Hallein, pp. 47-65.

NOWAK, H., 1974-1975. Neue felsbildstationen in der spanischen Sahara, Almogaren, V-VI, Hallein, pp.143-163.

NOWAK, H. et alii 1975. Felsbilder der spanishen Sahara, Akademische Druck- und Verlagsanstalt, Graz, 75 pp., 74 làms.

NOWAK, H., 1976. Die Felsbilder von Amgala, west Sahara, Almogaren, 7, Hallein, pp. 123-131.

PELLICER, M.; ACOSTA, P., 1972. Aportaciones al estudio de los grabados rupestres del Sáhara Español. Tabona, 1, Cuadernos de arqueología, Universidad de la Laguna, Departamento de Arqueología, La Laguna, 58 pp.

PELLICER, M.; ACOSTA, P.; HERNÁNDEZ, M. S.; MARTÍN, D.; 1973. Aportaciones al estudio del arte rupestre del Sáhara Español (Zona meridional), Tabona, 2, Universidad de la Laguna, Secretariado de Publicaciones, La Laguna, 91pp.

SÁEZ MARTIN, B., 1944. La primera expedición paletnológica al Sáhara Español, África., 27, pp. 13-17.

SIMONEAU, A. 1971. La region rupestre de Tazzarine. Documents noveaux sur les chasseurs-pasteurs, Revue de Géographie du Marroc, 20, pp. 107-108.

SOLEILHAVOUP, F., 1997. Un gisement majeur du style de "Tazina" au Sahara Occidental. I.N.O.R.A. , 16, pp. 1-7.

SOLER, N.; ESCOLÀ, J.; SERRA, C.; UNGÉ, J.; 1999a. Aportaciones al arte rupestre del Sahara Occidental, Actas del XXVI Congreso Nacional de arqueologia, 1, Cartagena 1996, Instituto de Patrimonio Històrico, Múrcia, pp. 123-128.

SOLER, N.; UNGÉ, J.; ESCOLÀ, J.; SERRA, C.; 1999b. Sàhara Occidental, passat i present d'un poble. Sáhara Occidental, pasado y presente de un pueblo, Universitat de Girona, Girona, 213 pp.

SOLER, N.; UNGÉ, J,; ESCOLÀ, J.; SERRA, C.; 2001. Sluguilla Lawash, an open air site with rock art in the Western Sahara, Les premiers hommes modernes de la Péninsule Ibérique. Actes du colloque de la commission VIII de l'UISPP. Trabalhos de arqueologia, 17, Vila Nova de Foz Côa, 22 -24 octobre 1998. Lisboa, Instituto Portugues de Arqueologia, pp. 281-291.

VERNET, R., 1993. Préhistoire de la Mauritanie., Centre Culturel Francais, Nouakchott 427 pp.

VERNET, R., 1995. Climats anciens du nord de l'afrique., L'Harmattan, París. 180 pp. WOLFF, R., 1997. Pièges gravées du sud marrocain, Préhistoire Anthropologie méditerranéennes, Universitée de Provence, Aix-en-Provence, pp. 61-120.

WOLFF, R., 1999. Remarques sur des pièges gravées du sud marrocain, Sahara, 11, pp. 35-50. Figura 1 Figura 2 Figura 3 Figura 4 Figura 5